Camí de ser mestra : L'aula ideal

L'aula ideal

El passat dilluns vam començar comentant el roll-playing que faltava debatre, el dels alumnes fent el control. Els companys varen especificar que el seu objectiu a transmetre era que "si hi ha dues mestres és per a que vigilin les dues" i no pas com es mostrava a l'escena, que una de les dues només observava la situació sense aportar res a les intervencions dels alumnes.

D'aquí sorgiren aquestes dues preguntes:

Són necessàries DUES mestres per a vigilar en un examen?

Calen exàmens?

(Silenci a l'aula, tots pensatius.)

Personalment, els exàmens és un assumpte que em fa pensar bastant... Basant-me en la meva pròpia experiència com a alumne i la que conec dels meus amics i amigues, aquesta és la meva reflexió :

Si l'objectiu final dels exàmens és aprendre, el procés coixeja. Els alumnes potser si que aproven l'examen, però, també és cert que aquest aprenentatge és bulímic. Després del control ja no recorden (ni volen recordar) els conceptes apresos.

I bé, si l'objectiu final de l'escola és aprendre, com ja he dit, perquè no transformar aquestes proves mensuals, setmanals o trimestrals en diàries? És més, perquè no avaluar a un alumne contínuament obesrvant el seu propi procés, esforç, participació, etc. No considero que el fet d'eliminar els exàmens sigui equivalent a no-aprendre, al contrari : potser si els nens i nenes veuen interès a les matèries, apliquen fora de l'aula allò que han fet a dins i aconseguim que vegin l'escola com a quelcom positiu; a l'hora de aplicar els coneixements no els suposarà cap problema respondre les preguntes. M'agradaria reformular la forma d'entendre l'avaluació, un professor no pot pretendre transmetre uns coneixements sense que sàpiga que els seus alumnes estan interessats en aprendre'ls.

Aleshores van sorgir alguns dubtes, i un d'aquests va ser aquella frase de : "si, seria ideal poder fer un seguiment individualitzat a cada un dels alumnes...però amb l'augment de la ràtio ho tindrem cada cop més fotut..."

De moment, per classe hi poden haver fins a 25 alumnes amb la possibilitat d'excedir-se fins a 28.

La meva opinió

És així, i haurem de fer el màxim a d'aquests paràmetres. Està clar que en una classe amb 15 alumnes l'educació individualitzada seria més fàcil. Però de moment no crec que ens haguem de rendir pel simple fet de pensar que "són masses". Tenim eines a favor nostre, tota mena de tecnologies, que podem aprofitar i donar'ls-hi una utilitat educativa i d'organització.

Més tard, vam debatre sobre la igualtat de mestres : Què passa quan en un grup on hi ha dos docents n'hi ha un etiquetat de "bo" i un altre de "dolent", o un de "guai" i l'altre "d'avorrit".

La meva opinió

La meva intervenció al debat en deferència a la premissa anterior va ser per a dir que cadascú és diferent.S'ha de jugar amb aquesta diversitat de pensaments i formes de ser per a enfortir el camí i finalment complir els objectius. Acceptar els punts forts i febles de cadascú com a mestre, compartir-ho amb els teus iguals i a partir d'aquí buscar la forma ideal d'actuar. Deixar de banda les enveges, les discrepàncies o els gustos i anar tots a una.

Un altre tema que va sorgir va ser sobre els vincles i la relació afectiva de les persones que conviuen dins de l'aula. La majoria de nosaltres coincidim en la importància de potenciar-ho. I una de les bases per n'és l'educació emocional, aquí deixo un vídeo:

L'ACTIVITAT

Somia: la teva aula ideal.

I així vam fer, dibuixar en un paper com seria la nostra aula ideal. La veritat es que hauria necessitat potser dies per a posar en comú totes les idees que tinc sobre l'aula ideal. Aquí en tenim el meu dibuix :

Per a finalitzar, en Martí va compartir amb tota la classe el següent vídeo per a que reflexionéssim i ens qüestionéssim què és allò que podríem fer per a que l'arquitectura i decoració d'una aula repercutís efectivament a l'alumnat: